Friday, April 25, 2014

Daniel Schuman's Thomas Piketty Revives Marx for the 21st Century

Thomas Piketty reviu Marx per al segle XXI. By Daniel Shuchman
Wall Street Journal, Apr 21, 2014
http://online.wsj.com/news/articles/SB10001424052702303825604579515452952131592

Translated by Un Liberal Recalcitrant from Thomas Piketty Revives Marx for the 21st Century, below.

Thomas Piketty li agrada el capitalisme, ja que assigna eficientment els recursos. Però ell no li agrada com es distribueix la renda. No, pensa que pràcticament és una il·legitimitat moral qualsevol acumulació de riquesa, i és una qüestió de justícia que aquesta desigualtat pot radicar en la nostra economia. La manera de fer això és eliminar les rendes altes i reduir la riquesa existent a través d'impostos.

"El capital al segle XXI" és una densa exploració de Thomas Piketty en la història dels salaris i de la riquesa en els últims tres segles. Presenta un desgavell de dades sobre la distribució dels ingressos en molts països, provant de demostrar que la desigualtat ha augmentat dràsticament en les últimes dècades i que aviat tornarà a ser pitjor. Independentment de si un està convençut per les dades del Sr Piketty  -i hi ha raons per a l'escepticisme, donat el cas de les pròpies advertències de l'autor i pel fet que moltes estadístiques es basen en mostres molt limitades dels registres de l'impost sobre béns de dubtosa extrapolació- en última instància aquest és un fet de poca importància. Conseqüentment aquest llibre no és tant un treball d'anàlisi econòmica com el d’una norma ideològica estranya.

Professor de l'Escola d'Economia de París, el Sr Piketty creu que només la productivitat dels treballadors de baixos ingressos pot ser mesurada de forma objectiva. Ell postula que quan un treball és replicable, com el d’un "treballador de la línia de muntatge o el d’un cambrer de menjar ràpid",  es pot mesurar de forma relativament fàcil el valor aportat per cada treballador. Per tant, aquests treballadors tenen dret al que guanyen. Ell troba que la productivitat de les persones amb alts ingressos ´rd més difícil de mesurar i creu que els seus salaris es troben en el final de la "gran mesura arbitrària".  Són el reflex d'una "construcció ideològica" més del mèrit.

Segons Piketty, els sous altíssims per "supermanagers" corporatius ha estat la major font d'augment de la desigualtat, i aquests executius només poden haver arribat a la seva recompensa gràcies a la sort o falles en el govern corporatiu. Es requereix només una mirada ocasional a aquest diari per confirmar això. No obstant, l'autor creu que cap CEO podria mai justificar el seu salari en funció del rendiment. Ell no diu que qualsevol professional –atletes, metges, professors d'economia, que venen llibres electrònics per 21,99$ de marge amb cost zero per còpia- tingui dret a majors ingressos perquè no vol "gaudir de la construcció d'una jerarquia moral de la riquesa".

Ell admet que els empresaris són "absolutament indispensables" per al desenvolupament econòmic, però el seu èxit, també, està generalment contaminat. Mentre que alguns tenen èxit gràcies al "treball per part del veritable emprenedor," altres tenen senzillament sort o aconsegueixen l’èxit a través del "robatori descarat". Fins i tot seria el cas de les fortunes fetes del treball empresarial que evolucionen ràpidament cap a una "concentració excessiva i duradora del capital". Això és una injustícia d'auto-reforç, perquè "la propietat a vegades comença amb el robatori, i el retorn arbitrari sobre el capital pot perpetuar fàcilment el delicte inicial. "De fet tot el llibre incorpora com a una hostilitat gairebé medieval la idea de que el capital financer tingui un retorn o benefici.


El Sr Piketty creu que com més rica es torna una societat, més gent va a la recerca de la millor posició social relativa, condicionant més desigualtat. Rememora les atemporals autoritats econòmiques com Jane Austen i Honoré de Balzac en la cartografia del nostre futur. Al llarg del llibre es divaga amb les maquinacions inadequades, perseguint de personatges de novel·les com "Sentit i sensibilitat", i obsessivament, amb el calculador "Papà Goriot": Són els fruits del treball dur superiors a les intencions per casar-se i aconseguir una fortuna? Si no és així, "per què treballar, i per què comportar-se moralment bé?"

Mentre que els executius corporatius dels Estats Units són la seva “bèstia especial”, el Sr Piketty també està profundament preocupat per les desenes de milions de persones treballadores -un grup que ell anomena despectivament "petits rendistes"- que els seus ingressos els col·loca molt lluny de l’u per cent, però que encara tenen estalvis, comptes de jubilació i altres actius. Considera que aquest gran grup demogràfic es farà més gran i que el seu creixement de riquesa es transmetrà mitjançant les herències, essent això "una forma bastant preocupant de desigualtat". Es lamenta del difícil que és "corregir" tot això perquè es tracta d'un ampli segment de la població, no una petita elit, més fàcilment “satanitzable” .

Llavors, què cal fer ? El Sr Piketty insta a constituir una taxa impositiva del 80 % en els ingressos a partir del 500.000$ o 1 milió. "Això no és per recaptar diners per a l'educació o per augmentar les prestacions d'atur.  Contràriament, no ho espera d’un impost d'aquest tipus perquè el seu propòsit és, simplement, "posar fi a aquest tipus d'ingressos”. També serà necessari imposar una taxa -del 50/60%- sobre els ingressos més baixos, com els de 200.000$. Afegeix també ha ha d'haver un impost a la riquesa anual de fins el 10 % sobre les fortunes més grans i una càrrega fiscal, d'una sola vegada, de fins el 20% sobre els nivells de riquesa més baixos. Ell, alegrement, ens assegura que res d'això reduiria el creixement econòmic, la productivitat, l'emprenedoria o la innovació.

No és que el creixement i la millora no estigui en la ment del senyor Piketty,  sin´ó que es tracta com un assumpte econòmic i com un mitjà per a una major justícia distributiva. S'assumeix que l'economia és estàtica i de suma zero; si l'ingrés d'un grup de població augmenta, un altre necessàriament ha d’empobrir-se. Ell veu la igualtat de resultats com la finalitat última i exclusivament per al seu propi bé. Objectius -tals alternatives com la maximització de la riquesa general de la societat o l'augment de la llibertat econòmica o la recerca de la major igualtat possible d'oportunitats o fins i tot, com en la filosofia de John Rawls, el que garanteix que el benestar dels més desfavorits es maximitza -són ni mínimament esmentats.

No hi ha dubte que la pobresa, la desocupació i la desigualtat d'oportunitats són els principals reptes per a les societats capitalistes, i els diversos graus de la sort, el treball dur, la mandra i el mèrit són inherents a la humanitat. El Sr Piketty no és el primer visionari utòpic. Cita, per exemple, "l’experiment soviètic" que va permetre a l'home llançar "les seves cadenes juntament amb el jou de la riquesa acumulada." En el seu relat, només va portar el desastre humà perquè les societats necessiten mercats i propietat privada per tenir una economia que funcioni. Ell diu que les seves solucions ofereixen una "resposta menys violenta i més eficient per l'etern problema del capital privat i del seu benefici. En lloc d'Austen i Balzac, el professor hauria de llegir "Rebel·lió a la Granja” i "Darkness at Noon".

Shuchman és un gestor de fons de Nova York que escriu sovint sobre el dret i l'economia.


---
Thomas Piketty Revives Marx for the 21st Century. By Daniel Schuman
An 80% tax rate on incomes above $500,000 is not meant to bring in money for education or benefits, but 'to put an end to such incomes.'
Wall Street Journal, April 21, 2014 7:18 p.m. ET
http://online.wsj.com/news/articles/SB10001424052702303825604579515452952131592

Thomas Piketty likes capitalism because it efficiently allocates resources. But he does not like how it allocates income. There is, he thinks, a moral illegitimacy to virtually any accumulation of wealth, and it is a matter of justice that such inequality be eradicated in our economy. The way to do this is to eliminate high incomes and to reduce existing wealth through taxation.

"Capital in the Twenty-First Century" is Mr. Piketty's dense exploration of the history of wages and wealth over the past three centuries. He presents a blizzard of data about income distribution in many countries, claiming to show that inequality has widened dramatically in recent decades and will soon get dangerously worse. Whether or not one is convinced by Mr. Piketty's data—and there are reasons for skepticism, given the author's own caveats and the fact that many early statistics are based on extremely limited samples of estate tax records and dubious extrapolation—is ultimately of little consequence. For this book is less a work of economic analysis than a bizarre ideological screed.

A professor at the Paris School of Economics, Mr. Piketty believes that only the productivity of low-wage workers can be measured objectively. He posits that when a job is replicable, like an "assembly line worker or fast-food server," it is relatively easy to measure the value contributed by each worker. These workers are therefore entitled to what they earn. He finds the productivity of high-income earners harder to measure and believes their wages are in the end "largely arbitrary." They reflect an "ideological construct" more than merit.

Soaring pay for corporate "supermanagers" has been the largest source of increased inequality, according to Mr. Piketty, and these executives can only have attained their rewards through luck or flaws in corporate governance. It requires only an occasional glance at this newspaper to confirm that this can be the case. But the author believes that no CEO could ever justify his or her pay based on performance. He doesn't say whether any occupation—athletes? physicians? economics professors who sell zero-marginal-cost e-books for $21.99 a copy?—is entitled to higher earnings because he does not wish to "indulge in constructing a moral hierarchy of wealth."

He does admit that entrepreneurs are "absolutely indispensable" for economic development, but their success, too, is usually tainted. While some succeed thanks to "true entrepreneurial labor," some are simply lucky or succeed through "outright theft." Even the fortunes made from entrepreneurial labor, moreover, quickly evolve into an "excessive and lasting concentration of capital." This is a self-reinforcing injustice because "property sometimes begins with theft, and the arbitrary return on capital can easily perpetuate the initial crime." Indeed laced throughout the book is an almost medieval hostility to the notion that financial capital earns a return.

Mr. Piketty believes that the wealthier a society becomes, the more people will claw for the best relative social station and the more inequality will ensue. He turns to those timeless economic authorities Jane Austen and Honoré de Balzac in mapping our future. Throughout the book, he importunately digresses with the dowry-chasing machinations of characters in novels like "Sense and Sensibility" and " Père Goriot. " He is obsessed with the following calculus: Are the fruits of working hard greater than those attainable by marrying into a top fortune? If not, "why work? And why behave morally at all?"

While America's corporate executives are his special bête noire, Mr. Piketty is also deeply troubled by the tens of millions of working people—a group he disparagingly calls "petits rentiers"—whose income puts them nowhere near the "one percent" but who still have savings, retirement accounts and other assets. That this very large demographic group will get larger, grow wealthier and pass on assets via inheritance is "a fairly disturbing form of inequality." He laments that it is difficult to "correct" because it involves a broad segment of the population, not a small elite that is easily demonized.

So what is to be done? Mr. Piketty urges an 80% tax rate on incomes starting at "$500,000 or $1 million." This is not to raise money for education or to increase unemployment benefits. Quite the contrary, he does not expect such a tax to bring in much revenue, because its purpose is simply "to put an end to such incomes." It will also be necessary to impose a 50%-60% tax rate on incomes as low as $200,000 to develop "the meager US social state." There must be an annual wealth tax as high as 10% on the largest fortunes and a one-time assessment as high as 20% on much lower levels of existing wealth. He breezily assures us that none of this would reduce economic growth, productivity, entrepreneurship or innovation.

Not that enhancing growth is much on Mr. Piketty's mind, either as an economic matter or as a means to greater distributive justice. He assumes that the economy is static and zero-sum; if the income of one population group increases, another one must necessarily have been impoverished. He views equality of outcome as the ultimate end and solely for its own sake. Alternative objectives—such as maximizing the overall wealth of society or increasing economic liberty or seeking the greatest possible equality of opportunity or even, as in the philosophy of John Rawls, ensuring that the welfare of the least well-off is maximized—are scarcely mentioned.

There is no doubt that poverty, unemployment and unequal opportunity are major challenges for capitalist societies, and varying degrees of luck, hard work, sloth and merit are inherent in human affairs. Mr. Piketty is not the first utopian visionary. He cites, for instance, the "Soviet experiment" that allowed man to throw "off his chains along with the yoke of accumulated wealth." In his telling, it only led to human disaster because societies need markets and private property to have a functioning economy. He says that his solutions provide a "less violent and more efficient response to the eternal problem of private capital and its return." Instead of Austen and Balzac, the professor ought to read "Animal Farm" and "Darkness at Noon."

Mr. Shuchman is a New York fund manager who often writes on law and economics.

Thursday, April 10, 2014

Views from FYR of Macedonia: Russia, the West, America

Views from FYR of Macedonia: Russia, the West, America

After sharing with some people an article on new software for US military cargo helicopters to take more autonomous decisions*, a Macedonian in the group wrote (Spanish):
Si, tenemos suerte y los rusos nos defienden. Si no estamos j[xxx]dos con los americanos y sus maquinas de muerte

Translation: Yes we are lucky that the Russians defend us. If not, we would be [doomed] by the Americans and their Machines of Death.

The article: Navy Drones With a Mind of Their Own. WSJ, Apr 5, 2014. http://online.wsj.com/news/articles/SB10001424052702303532704579481510076347466