Tesla Meets the Auto Regulators - Remember Toyota's invisible defect and drivers that are inordinately prone to "pedal misapplication"

Tesla Meets the Auto Regulators. By Holman W Jenkins 
The feds have opened a safety investigation into the Model S fires. Elon Musk should be worried.
WSJ, Nov 27, 2013
http://online.wsj.com/news/articles/SB10001424052702304465604579222051067101342

Look out, Elon Musk. Expecting rational results from regulatory agencies is often a recipe for disappointment.

Two of Mr. Musk's Tesla Model S cars burned up when road debris punctured the battery, a vulnerability not seen in other electric cars. Mr. Musk says his cars are no more fire-prone than gasoline cars. He claims to welcome a National Highway Safety Administration investigation into whether the cars are defective and warrant a recall.

Good luck with that. Mr. Musk is embroiled in a process that, he may soon discover, can quickly become more about politics than engineering. GM pickups with side-mounted gas tanks in the 1980s were necessarily more fire-prone in side collisions. Yet the truck's overall safety record was exemplary and the vehicle fully complied with federal fuel-system safety standards. That didn't stop the feds from eventually ruling the trucks defective, in response to over-the-top media and interest-group allegations against the company.


Those nearing ecstasy over the driverless car ought to sober up too. Tesla is not the only example of how unwelcoming our system of auto regulation is to new ideas. At a congressional hearing on the robotic car last week, a GM executive pleaded for "protection for auto makers and dealers from frivolous litigation for systems that meet and surpass whatever performance standards are established by the government." NHTSA's David Strickland was also present and seemed a lot more interested in extending his agency's remit to "things like, you know, navigation on an iPhone. . . . That is a piece of motor vehicle equipment and I think we have a very strong precedent."

And recall NHTSA's performance during the furor almost four years ago over alleged runaway Toyotas. Its then-overseer, Transportation Secretary Ray LaHood, happily participated in congressional hearings designed to flog for the benefit of trial lawyers the idea of a hidden bug in Toyota's electronic throttle control.

When the agency much more quietly came out with a report a year later debunking the idea of an electronic defect, notice how little good it did Toyota. The car maker still found it necessary to cough up $1.2 billion to satisfy owners who claimed their cars lost value in the media frenzy over a non-defect. Toyota has also seen the tide turning against it lately as it resists a deluge of accident claims.

At first, opposing lawyers were hesitant to emphasize an invisible defect that government research suggested didn't exist. That was a tactical error on their part. In an Oklahoma trial last month involving an 82-year-old woman driver, jurors awarded $3 million in compensatory damages and were ready to assign punitive damages in a complaint focused on a hypothetical bug when Toyota abruptly settled on undisclosed terms.

In another closely-watched trial set to begin in California in March, an 83-year-old female driver (who has since died from unrelated causes) testified in a deposition that she stepped on the brake instead of the gas. The judge has already ruled that if the jury decides to believe her testimony, it is entitled to infer the existence of a defect that nobody can find.

These cases, out of some 300 pending, were chosen for a reason. Study after study, including one last year by the University of North Carolina Highway Safety Research Center, finds that elderly female drivers are inordinately prone to "pedal misapplication." If Toyota can't prevail in these cases, the company might be wise to run up the white flag and seek a global settlement that some estimate at upwards of $5 billion—quite a sum for a non-defect.

Why do we mention this? These episodes describe the regulatory-cum-political thicket that Tesla wandered into when it started making cars. This thicket has served as a near-perfect barrier to entry to startup car makers for the better part of a century.

Even more so because Tesla's troubles come at a time when much bigger companies, with vast lobbying and political resources, are entering the market for high-end electric cars—including Cadillac, Porsche, BMW and Audi. Maybe this explains a note of hyperbole that has begun to creep into Mr. Musk's frequent blog postings. "If a false perception about the safety of electric cars is allowed to linger," he wrote last week, "it will delay the advent of sustainable transport and increase the risk of global climate change, with potentially disastrous consequences worldwide."

Federal regulators have been warned. They can always be denounced as climate criminals if they find the Tesla Model S defective. Maybe Mr. Musk is ready to play the political game after all.

IMF: Modifications to the Current List of Financial Soundness Indicators

Modifications to the Current List of Financial Soundness Indicators
IMF, November 14, 2013
http://www.imf.org/external/pp/longres.aspx?id=4832

Summary: The purpose of this paper is to inform Executive Directors on the outcomes of consultations conducted by the IMF’s Statistics Department (STA) on revising the current list of FSIs in response to the global financial crisis and the adoption of a new regulatory framework under the Basel III Accord. In addition, the G-20 Data Gaps Initiative calls on the IMF to review the FSI list (Recommendation no. 2). STA has undertaken these consultations in close collaboration with a broad-based group of national and international experts, international standard setting bodies, IMF’s relevant departments and all FSI-reporting countries and concerned international organizations.


EXECUTIVE SUMMARY (edited)

The Executive Board has requested that the list of financial soundness indicators (FSIs) be kept under review to ensure that they reflect the evolving priorities of Fund surveillance, the rapidly changing financial environment and the relative capacity of countries to compile FSIs. Accordingly, the purpose of this paper is to inform Executive Directors on the outcomes of consultations conducted by the IMF's Statistics Department (STA) on revising the current list of FSIs in response to the global financial crisis and the adoption of a new regulatory framework under the Basel III Accord. In addition, the G-20 Data Gaps Initiative calls on the IMF to review the FSI list (Recommendation no. 2). STA has undertaken these consultations in close collaboration with a broad-based group of national and international experts, international standard setting bodies, IMF's relevant departments and all FSI-reporting countries and concerned international organizations.

As a result of these consultations, the list of FSIs has been revised. The revised FSI list includes new indicators to expand the coverage of the financial sector, including money market funds, insurance corporations, pension funds, other nonbank financial institutions, as well as non-financial corporations and households. Also, certain FSIs will be dropped due mainly to very limited reporting and comparability. Overall, 19 new FSIs will be added to the list and five will be dropped.

To improve usefulness and forward-looking features, FSIs for the sector as a whole would be enhanced with concentration and distribution measures. In this connection, STA is planning to conduct a pilot exercise with a set of FSI-reporting countries on a voluntary basis.

STA will continue to keep the Executive Board informed periodically on developments in the IMF's FSIs initiative, including its work on revising the FSI Compilation Guide.


---
Also, check the background paper: http://www.imf.org/external/pp/longres.aspx?id=4833

Alzheimer's Disease - The Puzzles, The Partners, The Path Forward

Alzheimer's Disease - The Puzzles, The Partners, The Path Forward
PhRMA, November 26, 2013
http://www.innovation.org/index.cfm/NewsCenter/Newsletters?NID=218

Alzheimer's is a debilitating neurodegenerative disease that currently afflicts more than 5 million people in the U.S. If no new medicines are found to prevent, delay or stop the progression of Alzheimer's disease, the number of affected people in America will jump to 15 million by 2050 and related healthcare costs could increase five-fold to $1.2 trillion, according to the Alzheimer's Association. In contrast, a medicine that delays onset of Alzheimer's disease by five years would lower the number of Americans suffering from the disease by nearly half and save $447 billion in related costs, in 2050.

America's biopharmaceutical companies are currently developing 73 potential new treatments and diagnostics for Alzheimer's, according to a recent report released by PhRMA. At a recent all day-forum, "Alzheimer's: The Puzzle, The Partners, The Path Forward," the Alzheimer's Association, Alzheimer's Drug Discovery Foundation, and PhRMA convened key stakeholders from the Alzheimer's community to discuss these therapies presently in development to treat the disease, as well as the current state of innovation and R&D for Alzheimer's disease treatments and diagnostics.

Among the key areas of discussion were pre-competitive partnerships, including potential areas for collaboration and public-private partnerships, as well as pre-symptomatic clinical trials, which may help researchers understand the clinical heterogeneity of the disease and subsequent challenges in the use and adoption of clinical and functional endpoints in new clinical trial design.

Panelists included top industry and academic scientists, policymakers, patients, payers, and many others. Executives from the Alzheimer's Association and Alzheimer's Drug Discovery Foundation also discussed the path forward for Alzheimer's disease in relation to science and policy.

Continue the conversation online using the event hashtag #ALZpov

Control d'armes en acció: Els nois dolents enganyen i les democràcies no fan res

Les sancions contra l'Iran no es manipularan. . Per Douglas J. Feith

Control d'armes en acció: Els nois dolents enganyen i les democràcies no fan res.

Translation to Catalan of Sanctions on Iran Won't Be Cranked Back Up. By Un Liberal Recalcitrant
Wall Street Jounal, updated Nov. 18, 2013 7:24 p.m. ET
http://online.wsj.com/news/articles/SB10001424052702303914304579193652675971392

El president Obama vol que l'Iran suspengui parts del seu programa nuclear a canvi d'alleujar les sancions econòmiques internacionals. Els crítics sostenen que si Occident arriba a un acord en aquest sentit, l'Iran podria enganyar molt més fàcilment, molt abans que la resta del món pogués establir noves i dures sancions. Però el senyor Obama insisteix que relaxar les sancions és reversible : Si els iranians estan pel "no seguir endavant", va dir recentment a NBC News, "Podem anar endavant ".

Els acords de pau i el control d'armes tenen una llarga història que hauria de ser un advertiment contra aquestes garanties. Els països democràtics, durant molt de temps, no van poder aconseguir el que esperaven dels seus antagonistes no democràtics - i després es van veure incapaços o no van estar disposats a complir el tracte-.

Després de la Primera Guerra Mundial, els tractats de Versalles i Locarno van sotmetre Alemanya  a mesures de control d'armes, incloent la desmilitarització de Renània. Quan el règim nazi d'Alemanya, va remilitaritzar audaçment la Renània el 1936, ni la Gran Bretanya, ni França, ni cap altre signant del tractat va prendre cap tipus d’acció legal.

Aquest i d’altres incidents del segle XX van portar l’estratega dels EUA Fred Iklé a escriure un clarivident article el 1961 a la revista "Afers exteriors", titulat "Després de Detectar-ho - Què ?" Va sostenir : "Si signem un acord de control d'armes, hem de saber no només que som tècnicament capaços de detectar una violació, sinó que també nosaltres, o la resta del món, estarà en condicions de reaccionar eficaçment si es descobreix una violació, ja sigui legalment, política o militar. " Iklé va preveure que els soviètics violarien els seus acords i que als presidents dels Estats Units els resultaria difícil o impossible de posar remei a les violacions.

No obstant això, els EUA va fer una sèrie de tractats de control d'armes amb els soviètics i quan es van produir les violacions previstes, no va haver-hi cap tipus d'imposició, ni tan sols es va intentar.

Durant el govern de Reagan, les autoritats nord-americanes van detectar un enorme radar a la ciutat soviètica de Krasnoyarsk que violava el Tractat de Míssils Antibalístics del 1972. Malgrat la seva reputació de ser un escèptic en relació al control d'armes i de la línia dura anti - soviètica, Reagan va concloure que no tenia bones opcions, fora de la de queixar-se. Els EUA seguí per adherir-se al tractat per als següents 16 anys, fins que el president George W. Bush ho va retirar per raons no relacionades amb les violacions del tractat.

Una altra democràcia que no ha aconseguit complir els acords és Israel. Quan Israel va signar els Acords d'Oslo amb l'OAP el 1993, al després Ministre de Relacions Exteriors israelià Shimon Peres se li va preguntar què faria Israel si es es violés l'acord. Ell va declarar que era un tractat "reversible", assegurant que era escèptic i que si l'OAP trenqués les seves promeses de pau, Israel no només aturaria els recessos territorials, sinó que reprendria territoris ja negociats.

L'OAP va violar ràpidament el Tractat d’Oslo de diverses maneres, el més flagrant amb la Segona Intifada l’any 2000. Però cap govern israelià d'esquerra o de dreta mai va liquidar els acords, i encara menys revertir qualsevol retirada.

El que sol passar amb aquest tipus d'acords és el següent : Al costat democràtic, els líders polítics donen publicitat a l'acord per als seus votants significantlo com una gran fita diplomàtica de la que cal sentir-se’n orgullós. Per l’altra banda  -generalment el costat no democràtic, es porta a terme l’engany, la deshonestedat i l’agressió.

Els líders democràtics no tenen cap desig de detectar la violació perquè no volen admetre que l'acord o plusvàlua, per raons diverses, és una eina de relacions amb l’altra part i, òbviament, no volen pertorbar aquesta relació. En els casos que no es pot passar per alt la violació, afirmaran que l'evidència no és concloent. Però si és concloent, en menyspreen la importància de la infracció. Els funcionaris del costat democràtic de vegades actuen de facto com a advocats de la defensa per als tramposos.

Recordem el cas de Krasnoyarsk. Alguns funcionaris nord-americans en les reunions internes de l'administració en què he participat, van dir que no hem d’acusar els soviètics de violar el Tractat ABM, simplement perquè es va construir el radar en un camp de futbol  gran. Per desgràcia, però sostingut de forma descarada, vam haver d’esperar a que els soviètics el posesin en marxa..

Quan els funcionaris de l'OAP en la dècada de 1990 van violar el tractat d’Oslo per incitar a l'odi contra Israel i donar suport al terrorisme, els israelians que havien signat el tractat, van oferir excuses similars i vergonyoses tals com: "No ens importa el que diguin, només el que fan" i "Cal fer les paus amb els enemics, nopas  amb els amics. "

Un acord que realment desmantellés el programa nuclear iranià seria un èxit formidable. Però si Obama pot justificar el seu acord amb l'Iran només amb la promesa de “relaxar les sancions” als tramposos iranians, ningú donarà credibilitat al programa.. La història ensenya que hem d'esperar sempre l'engany, però no una aplicació efectiva del tractat.

Feith, investigador principal a l'Institut Hudson,  va exercir com subsecretari de Defensadels EUA per a la política ( 2001-05 ) i és l'autor de  "War and Decision: Inside the Pentagon at the Dawn of the War on Terrorism" (Harper, 2008)

--- Sanctions on Iran Won't Be Cranked Back Up. By Douglas J. Feith
Arms control in action: The bad guys cheat, and democracies do nothing.Wall Street Jounal, updated Nov. 18, 2013 7:24 p.m. ET
http://online.wsj.com/news/articles/SB10001424052702303914304579193652675971392

President Obama wants Iran to suspend parts of its nuclear program in return for easing international economic sanctions. Critics contend that if the West strikes a deal along these lines, Iran could cheat far more easily than the rest of the world could reinstate tough sanctions. But Mr. Obama insists that relaxing sanctions is reversible: If the Iranians are "not following through," he recently told NBC News, "We can crank that dial back up."

Peace and arms-control agreements have a long history that warns against such assurances. Democratic countries have time and again failed to get what they bargained for with their undemocratic antagonists—and then found themselves unable or unwilling to enforce the bargain.

After World War I, the Versailles and Locarno Treaties subjected Germany to arms-control measures, including demilitarization of the Rhineland. When Germany's Nazi regime boldly remilitarized the Rhineland in 1936, neither Britain, France nor any other treaty party took enforcement action.

This and other 20th-century incidents led U.S. strategist Fred Iklé to write a prescient 1961 "Foreign Affairs" article titled "After Detection—What?" He argued: "In entering into an arms-control agreement, we must know not only that we are technically capable of detecting a violation but also that we or the rest of the world will be politically, legally and militarily in a position to react effectively if a violation is discovered." Iklé foresaw that the Soviets would violate their agreements, and that U.S. presidents would find it difficult or impossible to remedy the violations.

Nevertheless, the U.S. made a series of arms-control treaties with the Soviets. When the predicted violations occurred, no enforcement actions were even attempted.

During the Reagan administration, U.S. officials detected a huge radar in the Soviet city of Krasnoyarsk that violated the 1972 Anti-Ballistic Missile Treaty. Despite his reputation as an arms-control skeptic and anti-Soviet hard-liner, Reagan concluded he had no good options other than to complain. The U.S. continued to adhere to the treaty for another 16 years, until President George W. Bush withdrew for reasons unrelated to violations.

Another democracy that has failed to enforce agreements is Israel. When Israel signed the Oslo Accords with the Palestine Liberation Organization in 1993, then-Israeli Foreign Minister Shimon Peres was asked what Israel would do if the agreement were violated. He declared it was "reversible," assuring skeptics that if the PLO broke its peace pledges, Israel would not only stop territorial withdrawals, but retake the land already traded.

The PLO promptly violated Oslo in various ways, most egregiously by launching the Second Intifada in 2000. But no Israeli government—on the left or right—ever terminated the Accords, let alone reversed any withdrawals.

What typically happens with such agreements is the following: On the democratic side, political leaders hype the agreement to their voters as a proud diplomatic achievement. The nondemocratic side—typically an aggressive, dishonest party—cheats.

The democratic leaders have no desire to detect the violation because they don't want to admit that they oversold the agreement or, for other reasons, they don't want to disrupt relations with the other side. If they can't ignore the violation, they will claim the evidence is inconclusive. But if it is conclusive, they will belittle the significance of the offense. Officials on the democratic side sometimes even act as de facto defense attorneys for the cheaters.

Recall the Krasnoyarsk case. Some U.S. officials in internal administration meetings in which I participated said we should not accuse the Soviets of violating the ABM Treaty simply because they built the football-field-size radar. Rather, they disgracefully but brazenly argued, we should wait until the Soviets turned it on.

When PLO officials in the 1990s breached Oslo by inciting anti-Israel hatred and supporting terrorism, the Israelis who had made the deal offered similarly disgraceful excuses along the lines of: "We don't care what they say, only what they do," and "You have to make peace with your enemies, not with your friends."

An agreement that actually dismantled the Iranian nuclear program would be a formidable accomplishment. But if Mr. Obama can justify his deal with Iran only by promising to "crank up" the relaxed sanctions if and when the Iranian regime cheats, no one should buy it. History teaches that we should expect the cheating, but not effective enforcement.

Mr. Feith, a senior fellow at the Hudson Institute, served as U.S. undersecretary of defense for policy (2001-05) and is the author of "War and Decision: Inside the Pentagon at the Dawn of the War on Terrorism" (Harper, 2008).

L'Energia Verda és la realment subvencionada. Per Bjorn Lomborg

L'Energia Verda és la realment subvencionada. Per Bjorn Lomborg
Espanya malgasta l’1% del PIB en energies verdes
Les renovables reben tres vegades més diners per unitat d'energia que els combustibles Fòssils.

Wall Street Journal , 11 novembre 2013

Translation of Green Energy Is the Real Subsidy Hog to Catalan by Un Liberal Recalcitrant
http://online.wsj.com/news/articles/SB10001424127887324432404579051123500813210

Extractes :

Durant 20 anys el món ha provat de subvencionar l'energia verda en lloc de centrar-se en fer-la més eficient . Avui Espanya gasta al voltant de l'1% del PIB en energies verdes com la solar i l'eòlica . Aquests 11.000 milions d’euros anuals sobrepassen la despesa espanyola en educació superior .

A finals d’aquest segle, amb els actuals compromisos, aquests esforços dels espanyols hauran retardat l'impacte de l’escalfament global en unes seixanta- una hores, segons les estimacions del prestigiós model dinàmic integral econòmic-climàtic de la Universitat de Yale. ¿Milers de milions d’euros per a seixanta-una hores adicionals? És un mal negoci .

Però quan es critiquen aquests ineficients subsidis verds, poden estar sergurs de que els defensors assenyalaran que el planeta subsidia encara més els combustibles fòssils. No hauríem de fer-ho amb cap. Però la desinformació que envolta els subsidis energètics és considerable i ajuda a impedir que el món prengui mesures raonables .

Tres són els mites dels subsidis de combustibles fòssils que val la pena desmuntar. El primer és l'al·legació [ ... ] de que els EUA subsidien més els combustibles fòssils que les energies verdes. No és així.

[S'estima] que el 2010 [aquests] subsidis van arribar als $4.000 milions anuals. Això inclou $ 240 milions en inversions per a instal·lacions de carbó net [que a aquest traductor no li sembla una cosa molt allunyada del “rotllet verd”], [ i ] una deducció de despeses sobre l'amortització dels equips de control de la pol·lució [alguna cosa que els verds haurien aplaudir, en la meva humil opinió]. Les fonts renovables van rebre més del triple d’squesta xifra, uns 14.000 $ milions . En tot això no considerem $ 2.500 milions per a l’energia nuclear [que estalvia emissions de CO2].

Encara més del que sembla, és més gran la desviació real de real de la despesa a favor de l'energia verda perquè les turbines eòliques i altres fonts renovables produeixen molta menys Energia que els combustibles fòssils, i els EUA estan pagant més per menys. L'electricitat que s'obté a partir del carbó és subsidiat per les Nacions Unides un 5% d’un centau per cada kWh produït, mentre que l'eòlica rep prop d’un centau per kWh. Per a la solar, el cost per al contribuent és de 77 centaus per kWh .

Els crítics de subsidiar els combustibles fòssils, com el científic climàtic Jim Hansen, també indiquen que la immensa grandària dels subsidis slobals és l’evidència del poder que tenen les companyies de combustibles fòssils i els escèptics del canvi climàtic sobre els governs.

[Aquests] subsidis globals superen els de les renovables en dòlars nominals - $523 milers de milions sobre $88 millers de milions [per a les les renovables], segons l'Agència Internacional d'Energia. Però aquesta disparitat es reverteix si es té en compte la proporció. Els combustibles fòssils suposen més del 80% de l'energia global, mentre que la moderna energia verda suposa prop del 5%. Això vol dir que les renovables reben encara tres vegades més de diners per unitat d'energia.

Però encara més important: els crítics ignoren que aquests subsidis de combustibles fòssils pertanyen gairebé de forma exclusiva a països no occidentals. Dotze d’aquestes nacions són responsables del 75% dels subsidis globals d’aquests combustibles. Iran és el primer amb $82.000 milions anuals, seguit per l’Aràbia Saudita amb $61.000 milions. Rússia, Índia i Xina, apliquen un pressupost d’entre $30.000 i $40.000 milions i Veneçuela, Egipte, Iraq, Emirats Àrabs Units, Indonèsia, Mèxic i Algèria, la resta.

Aquests subsidis no tenen res a veure amb intentar de congraciar-se amb companyies petrolieres o amb fer-los un bon regal als escèptics de l'escalfament global. Aquesta despesa és una manera de que aquests governs comprin estabilitat política: a Veneçuela, la gasolina es ven a uns 5,9 centaus el galó [un galó són 3,8 litres] , el que li costa al govern uns $22.000 milions anuals, més del doble del que es gasta en sanitat.

Un Tercer mite el difon el recent informe de l'FMI, "Reforma dels Subsidis Energètics - lliçons i implications". L'Organització va anunciar el març passat que hi havia descobert uns $ 1.4 bilions de subsidis als combustibles fòssils que ningú havia vist . D’aquesta xifra , al·lega l'Informe, $ 700.000 milions vénen del món desenvolupat.

La gasolina i el dièsel dels EUA són receptors, en sí mateix, de prop de la meitat d’aquests 700.000 dòlars que l’FMI en diu subsidis. La gasolina i el dièsel haurien de tenir impostos més alts, atès l'informe, i així l’FMI considera aquests impostos no aplicats com a “subvencions” [Aquest traductor creu que aquestes idees tan brillants podria ser que sorgissin de la pròpia Administració Federal perquè casen amb les línies, o més ben dit, les corbes sinuoses del raonament de gent amb la preparació del Community Organizer in Chief]. Així, la pol·lució de l'aire acredita un impost de 34 centaus/galó, segons els models de l'FMI, mentre que els accidents de trànsit i la congestió haurien d’afegir prop d’un dòlar per galó .

A més hauria d’haver un IVA del 17% com en altres països, segons l'FMI, o prop de $0.80 per galó. Tots aquests impostos recaptarien $ 350.000, tractats ara per l’FMI com a subsidis.

[Això té diversos problemes.] L'Organització assumeix un cost social del CO2 de cinc vegades el que actualment té la Unió Europea. Els danys atribuïts a la pol·lució de l'aire són deu vegades més grans que les estimacions de la Unió Europea. ¿I què tenen a veure els accidents de trànsit amb els subsidis a la benzina?

Finalment, l’FMI Ignora a la pràctica els 49,5 centaus d'impostos sobre el galó de gasolina que el consumidor americà paga realment. Els models cancel·len, inexplicablement, aquest impost amb un "cost internacional d’enviament" [per mar, oleoductes, etc.] Però fins i tot si  vostè accepta les estimacions de l'FMI dels costos de la pol·lució i l'IVA a l'estil Europeu, el total del que parla l’FMI que no es recapta, es redueix només a 44 centaus / galó - menys que els impostos reals en les  EUA per centaus/galó [ ... ]

Les informacions inexactes com aquesta desinformen de manera innecessària la presa de decisions sobre polítiques públiques. Estic a favor d’acabar amb els subsidis globals als combustibles fòssils -i amb els subsidis a les energies verdes. Subsidiar energies verdes de primera generació, ineficients, fa als acomodats sentir bé en ells mateixos, però no transformarà els mercats energètics .

[ ... ]

El Dr Lomborg, director del Copenhagen Consensus Center , és l'autor de "How Much HaveGlobal Problems Cost the World? A Scoreboard from 1900 to 2050" ( Cambridge,  2013 ).

 --- 

Original, etc.: http://www.bipartisanalliance.com/2013/11/la-energia-verde-es-la-realmente.html

La energía verde es la realmente subvencionada. By Bjorn Lomborg

La energía verde es la realmente subvencionada. Por Bjorn Lomborg

Las renovables reciben tres veces más dinero por unidad de energía que los combustibles fósiles.
Wall Street Journal, Nov 11, 2013
http://online.wsj.com/news/articles/SB10001424127887324432404579051123500813210

Excerpts:

Durante 20 años el mundo ha intentado subvencionar la energía verde en vez de centrarse en hacerla más eficiente. Hoy España tira alrededor del 1% del PIB en energías verdes como la solar y la eólica. Esos €11 000 millones anuales son más de lo que España gasta en educación superior.

A finales de este siglo, con los actuales compromisos, esos esfuerzos de los españoles habrán retrasado el impacto del calentamiento global por unas sesenta y una horas, según las estimaciones del reputado modelo dinámico integral económico-climático de la Universidad de Yale. ¿Cientos de miles de millones de dólares para sesenta y una horas adicionales? Es un mal negocio.

Pero cuando se critican esos ineficientes subsidios verdes, pueden estar seguros de que los defensores señalarán que el planeta subsidia los combustibles fósiles aun más. No deberíamos hacerlo con ninguno. Pero la desinformación que rodea los subsidios energéticos es considerable y ayuda a impedir que el mundo tome medidas razonables.

Tres son los mitos de los subsidios de combustibles fósiles que vale la pena desmontar. El primero es la alegación [...] de que los EE UU subsidian más los combustibles fósiles que la energía verde. No es así.

[Se estima] que en 2010 [esos] subsidios alcanzaron los $4000 millones anuales. Esto incluye $240 millones en inversiones para instalaciones de carbón limpio [que a este traductor no le parece algo muy alejado del rollito verde]; [y] una deducción de gastos sobre la amortización de equpos de control de la polución [algo que los verdes deberían aplaudir, no?]. Las fuentes renovables recibieron más del triple de esa cifra, unos $14 000 millones. En todo esto no consideramos $2500 millones para energía nuclear [que ahorra emisiones de CO2].

Aun más de lo que parece, es mayor el sesgo real del gasto a favor de la energía verde. Ya que las turbinas eólicas y otras fuentes renovables producen mucha menos energía que los combustibles fósiles, los EE UU están pagando más por menos. La electricidad que se obtiene a partir del carbón se subsidia a un 5% de un centavo por cada kWh producido, mientras que la eólica recibe cerca de un centavo por kWh. Para solar, el coste para el contribuyente es de 77 centavos por kWh.

Los críticos de los subsidios de combustibles fósiles, como el científico climático Jim Hansen, también indican que el inmenso tamaño de los subsidios globales es evidencia del poder que sobre los gobiernos tienen las compañías de combustibles fósiles y los escépticos del cambio climático. [En opinión de este traductor, Jim está mayor.]

[Estos] subsidios globales exceden los de las renovables en dólares nominales — $523 miles de millones sobre $88 miles de millones [para las renovables], según la International Energy Agency. Pero la disparidad se revierte cuando la proporción se toma en consideración. Los combustibles fósiles suponen más del 80% de la energía global, mientras que la moderna energía verde supone cerca del 5%. Esto significa que las renovables reciben aun tres veces más dinero por unidad de energía.

Pero mucho más importante, los críticos ignoran que estos subsidios de combustibles fósiles pertenecen casi exclusivamente a países no occidentales. Doce de tales naciones son responsables del 75% de los subsidios globales de tales combustibles. Irán es el primero con $82 000 millones anuales, seguido por Arabia Saudí con $61 000 millones. Rusia, India y China presupuestan entre $30 000 y $40 000 millones y Venezuela, Egipto, Iraq, Emiratos Árabes Unidos, Indonesia, México y Argelia son el resto.

Estos subsidios no tienen nada que ver con intentar congraciarse con compañías petroleras o con regalar a los escépticos del calentamiento global. Este gasto es una forma de que estos gobiernos compren estabilidad política: en Venezuela, la gasolina se vende a 5.9 centavos el galón [el galón son 3.8 litros], lo que cuesta al gobierno unos $22 000 millones anuales, más del doble de lo que se gasta en sanidad.

Un tercer mito lo difunde un reciente informe del IMF, "Reforma de los subsidios energéticos — Lecciones e implicaciones" ("Energy Subsidy Reform—Lessons and Implications"). La organización anunció en marzo que había descubierto unos $1.4 billones de subsidios a los combustibles fósiles que nadie había visto. De esa cifra, alega el informe, $700 000 millones vienen del mundo desarrollado. [Este traductor está parcialmente de acuerdo con el informe del IMF y cree que Lomborg yerra al no mencionar lo positivas que son muchas de las valoraciones y recomendaciones del informe. Los subsidios en países no desarrollados son una salvajada para esas economías, además de que benefician en igual proporción a todos los consumidores, es decir, benefician también a quienes no los necesitan, como los jerarcas del partido dominante o los crazy mullahs. Otra cosa es lo que comenta Lomborg, que es muy razonable IMHO: el rollo este de estimar costes que deberían ser impuestos y encima los suben más que los locos de Bruselas y que al no ser recaudados los meten en la línea de subsidios.]

La gasolina y el diesel en los EE UU por sí solos son cerca de la mitad de esos $700 000 millones que el IMF dice son subsidios. La gasolina y el diesel deberían tener impuestos más altos, dice el informe, así que el IMF cuenta tales impuestos no impuestos como "subsidios" [este traductor barrunta que estas ideas tan brillantes pudiera ser que surjan de la propia Administración Federal porque casan con las líneas, o más bien sinuosas curvas, del razonamiento de gente con la preparación del Community Organizer in Chief]. Así, la polución del aire amerita un impuesto de 34 centavos/galón, según los modelos del IMF, mientras que los accidentes de tráfico y la congestión deberían añardir cerca de $1 por galón.

Además debería haber un IVA del 17% como en otros países, según el IMF, o cerca de $0.80/galón [es fácil de engordar esta estimación, el gobierno español puede sugerir el vigente 21%]. La suma que tales impuestos recaudarían, $350 000 millones, se tratan como un subsidio.

[Esto tiene varios problemas.] La organización asume un coste social del CO2 de cinco veces el que actualmente emplea la Unión Europea. Los daños atribuidos a la polución del aire son 10 veces mayores que las estimaciones de la Unión Europea. ¿Y qué tienen que ver los accidentes de tráfico con los subsidios a la gasolina?

Por último, el IMF ignora en la práctica los 49.5 centavos de impuestos sobre el galón de gasolina que el consumidor americano paga realmente. Los modelos cancelan, inexplicablemente, este impuesto con un "coste internacional de envío" [por mar, oleoductos, etc.]. Pero incluso si Vd acepta las estimaciones del IMF de los costes de la polución y el IVA al estilo europeo, el total que dice el IMF que no se recauda se reduce a solo 44 centavos/galón — menos que los impuestos reales en los EE UU por cents/galón. [...]

Información inexacta como esta perjudica innecesariamente la toma de politicas públicas. Estoy a favor de terminar con los subsidios globales de combustibles fósiles — y con los subsidios a las energías verdes. Subsidiar energías verdes de primera generación, ineficientes, hace a los acomodados sentirse bien consigo mismos, pero no transformará los mercados energéticos.

[...]

El Dr. Lomborg, director del Copenhagen Consensus Center, es el autor de "How Much Have Global Problems Cost the World? A Scoreboard from 1900 to 2050" (Cambridge, 2013).
---
Translation to Catalan: http://www.bipartisanalliance.com/2013/11/lenergia-verda-es-la-realment.html. By Un Liberal Recalcitrant

---
Green Energy Is the Real Subsidy Hog. By Bjorn Lomborg
Renewables receive three times as much money per energy unit as fossil fuels.
Wall Street Journal, Nov 11, 2013
http://online.wsj.com/news/articles/SB10001424127887324432404579051123500813210

For 20 years the world has tried subsidizing green technology instead of focusing on making it more efficient. Today Spain spends about 1% of GDP throwing money at green energy such as solar and wind power. The $11 billion a year is more than Spain spends on higher education.

At the end of the century, with current commitments, these Spanish efforts will have delayed the impact of global warming by roughly 61 hours, according to the estimates of Yale University's well-regarded Dynamic Integrated Climate-Economy model. Hundreds of billions of dollars for 61 additional hours? That's a bad deal.

Yet when such inefficient green subsidies are criticized, their defenders can be relied on to point out that the world subsidizes fossil fuels even more heavily. We shouldn't subsidize either. But the misinformation surrounding energy subsidies is considerable, and it helps keep the world from enacting sensible policy.

Three myths about fossil-fuel subsidies are worth debunking. The first is the claim, put forth by organizations such as the Environmental Law Institute, that the U.S. subsidizes fossil fuels more heavily than green energy. Not so.

The U.S. Energy Information Administration estimated in 2010 that fossil-fuel subsidies amounted to $4 billion a year. These include $240 million in credit for investment in Clean Coal Facilities; a tax deferral worth $980 million called excess of percentage over cost depletion; and an expense deduction on amortization of pollution-control equipment. Renewable sources received more than triple that figure, roughly $14 billion. That doesn't include $2.5 billion for nuclear energy.

Actual spending skews even more toward green energy than it seems. Since wind turbines and other renewable sources produce much less energy than fossil fuels, the U.S. is paying more for less. Coal-powered electricity is subsidized at about 5% of one cent for every kilowatt-hour produced, while wind power gets about a nickel per kwh. For solar power, it costs the taxpayer 77 cents per kwh.
Critics of fossil-fuel subsidies, such as climate scientist Jim Hansen, also suggest that the immense size of global subsidies is evidence of the power over governments wielded by fossil-fuel companies and climate-change skeptics. Global fossil-fuel subsidies do exceed those for renewables in raw dollars—$523 billion to $88 billion, according to the International Energy Agency. But the disparity is reversed when proportion is taken into account. Fossil fuels make up more than 80% of global energy, while modern green energy accounts for about 5%. This means that renewables still receive three times as much money per energy unit.

But much more important, the critics ignore that these fossil-fuel subsidies are almost exclusive to non-Western countries. Twelve such nations account for 75% of the world's fossil-fuel subsidies. Iran tops the list with $82 billion a year, followed by Saudi Arabia at $61 billion. Russia, India and China spend between $30 billion and $40 billion, and Venezuela, Egypt, Iran, U.A.E., Indonesia, Mexico and Algeria make up the rest.

These subsidies have nothing to do with cozying up to oil companies or indulging global-warming skeptics. The spending is a way for governments to buy political stability: In Venezuela, gas sells at 5.8 cents a gallon, costing the government $22 billion a year, more than twice what is spent on health care.

A third myth is propagated by a recent International Monetary Fund report, "Energy Subsidy Reform—Lessons and Implications." The organization announced in March that it had discovered an extra $1.4 trillion in fossil-fuel subsidies that everyone else overlooked. Of that figure, the report claims, $700 billion comes from the developed world.

U.S. gasoline and diesel alone make up about half of the IMF's $700 billion in alleged subsidies. Gasoline and diesel deserve more taxation, the report says, so the IMF counts taxes that were not levied as "subsidies." Thus air pollution merits a 34-cents-per-gallon tax, according to the IMF models, while traffic accidents and congestion should add about $1 per gallon.

According to the IMF, the U.S. also should have a 17% value-added tax like other countries, at about 80 cents per gallon. The combined $350 billion such taxes allegedly would raise gets spun as a subsidy.

The assumptions behind the IMF's math have some problems. The organization assumes a social price of carbon dioxide at five times what Europe currently charges. The air-pollution damages are upward of 10 times higher than the European Union estimates. And what do traffic accidents have to do with gasoline subsidies?

Finally, the IMF effectively ignores the 49.5 cents per gallon in gasoline taxes the U.S. consumer actually pays. The models cancel out this tax, inexplicably, with an "international shipping cost." But even if you accept the IMF's estimated pollution costs and the European-style VAT, the total tax the IMF says goes uncollected comes to only about 44 cents per gallon—or less than the actual U.S. tax of 49.5 cents per gallon. The real under-taxation is zero. The $350 billion is a figment of the IMF's balance sheet.

Inaccurate information of this sort is needlessly misinforming public policy. I'm in favor of ending global fossil-fuel subsidies—and green-energy subsidies. Subsidizing first-generation, inefficient green energy might make well-off people feel good about themselves, but it won't transform the energy market.

Green-energy initiatives must focus on innovations, making new generations of technology work better and cost less. This will eventually power the world in a cleaner and cheaper way than fossil fuels. That effort isn't aided by the perpetuation of myths.

Dr. Lomborg, director of the Copenhagen Consensus Center, is the author of "How Much Have Global Problems Cost the World? A Scoreboard from 1900 to 2050" (Cambridge, 2013).